dimecres, 2 de desembre de 2015

Merlí (sempre han tingut bec les oques)

Merlí (sempre han tingut bec les oques)

 “Per alguns la filosofia és una miserable col amb patates i per altres serà un plat de caviar”
Merlí Bergeron

Merlí i els Peripatètics
Que Catalunya és una terra amb una escassa tradició filosòfica seria una afirmació fàcil de rebatre. Però fins ara havia estat més carn de la graella del Canal 33 que del prime time de la televisió pública de Catalunya. Des de la figura singular, mística, i alhora matemática i racionalista de Ramón Llul, mallorquí fill de conqueridors catalans, hi ha hagut una tradició de pensament que ha estat sobretot centrada en el Dret i l'Ètica, aplicació pràctica de les grans nocions filosòfiques. D'ençà de la petjada d'Empúries, bressol de la civilització grega a Ibèria, i a la vegada la famosa Marca Hispànica, terra de conqueridors francs que van dur el seu gust per les llegendes anomenades Matèria de Bretanya ha estat aquesta una terra pagana i cristiana. En aquestes llegendes una de les figures principals era el mag Merlí, mestre del rei Artús. Merlí és el mentor del jove rei, de forma semblant que Aristòtil ho va ser d'Alexandre el Gran, Obi Wan de Luke Skywalker o Dumbleddore de Harry Potter.  Merli és també el nom d'aquest singular professor de filosofia -interpretat brillantment per Francesc Orella- que té un cognom fonèticament de regust francès (Bergeron) per acabar de reblar el clau. I que no és per a res un filòsof cristià a l'estil Francesc Torralba, per citar un dels filòsofs catalans més actuals o el pedagog i docent de la UAB en Joan-Carles Mèlich. 
Merlí i el rei Artús
          Tot i que m'inclinaria a pensar que el cognom Bergeron és més un homenatge a Harrison Bergeron, un relat de Kurt Vonnegut. Al relat de Vonnegut, el govern, per tal d'igualar resultats desenvolupa una societat de control que obliga els més intel·ligents, els més atractius, als més forts i els més ràpids a fer servir dispositius que bloquegin les seves habilitats perquè no puguin treure avantatge d'elles davant dels altres, anomenats "handicaps". La societat en general està satisfeta amb la mediocritat en aquest ordre igualitarista de les coses, en part a causa de l'estupidesa generalitzada que provoquen aquests handicaps. No obstant això, un adolescent de nom Harrison Bergeron decideix rebel·lar-se i utilitzar la seva intel·ligència, bellesa i destresa física en televisió nacional, buscant inspirar a la resta de les persones perquè abandonin els seus handicaps i desenvolupin el seu potencial humà.
No sabem si Héctor Lozano, guionista i pare de la criatura, tenia al cap aquest relat (reconeix haver-se inspirat en un amic professor de Literatura), però realment encaixa força amb la visió tant personal (i personalista) que té Merlí del seu ofici, de l'institució educativa on treballa (i a la qual questiona constantment portant força maldecaps al seu director). Merlí és un enfant terrible i és aquí on troba la complicitat dels espectadors que, juntament amb el gran i encertat elenc de joves actors, troben en ell el ganxo per seguir amb força èxit d'audiència la sèrie. Les històries, que a cada capítol tenen el nom d'un filòsof diferent, expliquen les vicissituds d'aquest personatge i dels seus alumnes pels viaranys de l'existència adolescent, sempre tant complicada com la vida mateixa dels adults que, protegits per les seves màscares semblen estar al marge de les peripècies vitals més profanes: tot i que només ho sembla. És també un homenatge a l'esperit encarnat per Robin Williams a El club dels poetes morts. L'audiència ha respost molt bé i sobretot entre el públic jove, així que l'objectiu que s'havia marcat l'equip creador és positiu i per tant es pot parlar d'un èxit comercial i a nivell de crítica no hi ha hagut queixes. Sembla que a més a més hi haurà una segona temporada i que serà traduïda a d'altres idiomes i emesa a tot l'estat espanyol. Es repetirà l'efecte Polseres Vermelles amb adaptació americana? Difícil, però la màgia és magia.

Aristòtil i Alexandre (El Gran)
Els orígens de la filosofia es remunten a un grup de pensadors que reflexionaven sobre l'origen de l'univers (els mal anomenats presocràtics) durant la transició de la Grècia Arcaica a la Grècia Clàssica (el tòpic pas del Mite el Logos). Però és amb Sòcrates, i sobretot amb el seu deixeble Plató, quan es consolida l'arquetip del filòsof com a educador moral i intel·lectual del jovent, l'erastes que va plantant arreu les llavors d'allò bo, bell, vertader i just. Una idea que topa amb la educació sofística, basada en l'aprenentatge de competències i tècniques d'oratòria per triomfar políticament a l'Àgora. És en Merlí Bergeron un sofista o un educador socràtic? Cap de les dues coses, ja que Merlí pràctica una pedagogia subversiva, no moralista, ni tampoc es dedica al cultiu exacte i exhaustiu del temari. Tampoc és el paradigma de l'educador postmodern, ja que no és "enrollat" o un hipster de facultat universitària. Merlí Bergeron és com un pagès d'abans, sincer, viu, savi que ha après a cops. Per les maneres no sembla un home especialment culte, tot i que ho és, però té cops de mà sovint en l'estil Woody Allen -la mare de Merlí és un personatge força neuròtic- i amb rampells tarantinescos en les relacions amb les dones. De fet, el tracte de la dona a la sèrie ha estat objecte d'alguna queixa en algun mitjà. Guerra de sexes? Probablement.  No podem oblidar que l'amor (ja sigui eros, àgape o caritas) ha estat un dels temes centrals de la filosofía, de la qual sempre s'ha dit que sorgeix de l'amor cap a la saviesa, però potser cal entendre-la més  com una saviesa de l'amor. I Merlí és una sèrie que tracta d'aquesta sendera, no pas una autopista ben encarrilada, que és el viatge de la vida, i l'experiència i cerca de l'amor

Evidentment, en Merlí ja no és el camell que porta la seva creu, l'home kantià fidel a les normes sinó que sembla més el lleó que está disposat a devorar-les. I les seves relacions amb els companys de l'institut se'n ressenten, especialment  la que manté amb el professor de català que és tant antipàtic que està fet a propòsit, el sofert director que ha d'aguantar les seves "merlinades"... Probablement, l'ideal del docent seria més un altre, amb una pedagogia més creativa que subversiva, que compaginés el joc i el saber, sense destruir les normes o posar-les cap per avall constantment. Ja que en una classe real el professor sempre és a l'ull de l'huracà, com un estoic esperant que l'onada passi de llarg i no se'l emporti. Merlí gaudeix del vertígen d'esverar la classe, i sempre sap com calmar-la, ja sigui afegint-se a la gresca. És clar una simulació, una ficció que l'espectador, amant del pacte entre narrador i client, accepta com a veritat durant uns 50 minuts. Personalment no he seguit tots els capítols ja que l'endemà cal matinar-se i afrontar les veritats de l'aula, però no m'han desagradat les trames tot i que esperaria més filosofia a la sèrie, entenet que aleshores l'audiència desconnectaria potser de la narració i soc conscient que la filosofia gairebé sempre ha estat un vici solitari.


Els mateixos actors expliquen en una entrevista que per ells la filosofia de Merlí portaria al caos. Personalment, de fa temps que he defensat que la filosofia busca l'ordre, però sembra el caos, almenys momentàniament. Degut probablement al principi d'incertesa. Com més informació tenim més incertesa se'ns genera, almenys a curt termini. De fet, jo he pensat sempre que l'autoritària reacció  platònica a l'educació dels sofistes com una advertència dels perills que Plató, psicòleg i sociòleg avant la lettre, va comprovar que tenia donar coneixement als joves. La societat atenesa, transformada pel dinamisme econòmic i mercantil de la ciutat, i ja en trànsit a l'abandonament dels mites com a eina única de pedagogia i comprensió de la realitat es trobava en procés de mutació. Exactament com ara, a principis de segle XXI, ens trobem desorientats davant els reptes de la societat, la política i la societat. Com explica el filòsof Jose Antonio Marina al seu excel·lent llibre Las culturas fracasadas, es pot comprendre que la desvetllada capacitat intel·lectual  porta l'individu a la pròpia consciència i aquesta a l'individualisme i a la crítica dels sistemes socials, que com a eines de dominació que són, necessiten sovint més ordre i jerarquia que no pas llibertat i autonomia moral. La metàfora del formiguer que fa servir Marina al seu llibre és excel·lent.
Així doncs, el desvetllament de la consciència va fer l'home més intel·ligent, però no necessàriament més savi. Perquè la saviesa, si és que existeix tal cosa, sovint s'adquireix amb l'edat. Amb el desenvolupament de les àrees prefrontals del neocòrtex que regulen millor les embranzides i estrebades dels sistemes límbics i reptilià, que regulen les funcions més instintives i emocionals; més a còpia d'encerts i errors i d'introspeccions socràtiques que no pas amb llibres que sovint acaben creant edificis intel·lectuals brillants, però fràgils i escapistes. No tenim clar encara si en Merlí és un exemple a seguir, o més aviat el testimoni simpàtic d'un  home que tot i estar en la maduresa viu en la intempèrie emocional i laboral i tracta d'adaptar-se a  un món canviant, surfejant el caos de la vida líquida i postmoderna, tot encertant-la a vegades i espifiant-la en d'altres. Un home que no és pas infalible sinó un home de carn i ossos, que sovint sembla perseguir les dones com un Peter Pan narcís i necessitat d'afecte. Res que pogui ser jutjat des d'un punt de vista moral i menys encara  moralista ja que la naturalesa humana és i ha estat sempre la mateixa i sempre han tingut bec les oques.


Bernat Roca







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada