dilluns, 26 de desembre de 2016

Entrevista a Joan-Carles Mèlich, filòsof i educador

Entrevista a Joan-Carles Mèlich, filòsof i educador

"La vida és una ombra que camina..."
W. Shakespeare, Macbeth 


Joan-Carles Mèlich
Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) és doctor en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, on excerceix de professor titular de filosofia de l’educació. Entre els seus llibres, destaquen Filosofía de la finitud (Herder), La lliçó d’Auschwitz (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), Ética de la compasión (Herder) i Lógica de la crueldad (Herder). Des de fa quinze anys s’ha dedicat a elaborar una «filosofia antropològica de la finitud» en les seves diverses expressions: el cos, el símbol, l’alteritat, la memòria, el desig, la contingència, el silenci i la mort. L’any 2015 va iniciar, amb La lectura com a pregària (Fragmenta), la publicació dels seus Fragments filosòfics, que tenen la seva continuació en La prosa de la vida (Fragmenta).

Què et va dur a la filosofia en la teva joventut? M’agradava molt la literatura, però la literatura que em fes pensar. Recordo haver llegir La transformació de Kafka molt jove, i també el primer volum de A la recerca del temps perdut de Proust o Els germans Karamàzov de Dostoievski. A les classes de filosofia de batxillerat havíem de fer un treball sobre un filòsof, i jo vaig escollir Heidegger. No vaig entendre gairebé res, però el capítol sobre la mort de Ésser i temps em va impressionar.

La prosa de la vida (Fragments filosòfics)
Al llarg de la teva vida has tingut molts professors, però segurament pocs mestres. Quins han estat els homes i dones més influents en la teva vida acadèmica i personal? El primer va ser el meu professor de filosofia al batxillerat, el padre Santiago López Urmeneta, aleshores un home jove, que em va ajudar molt. Després, a la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig tenir molts bons professors: Octavi Fullat (el meu mestre en filosofia de l’educació, que em va dirigir la tesi), Josep Montserrat Torrents, Pere Lluís Font, Victòria Camps, Raúl Gabás, Josep M. Udina... L’any 1995 llegeixo un llibre que em canvia la vida intel·lectual i personal: Mite i cultura, de Lluís Duch. Començo a treballar amb ell intensament. M’incorporo al CSIC, com a membre del grup de recerca “La filosofia després de l’Holocaust”, i aquí conec Manuel-Reyes Mate. Finalment tinc l’oportunitat d’anar a Alemanya a principis dels anys 90, a la Ruhr-Universität Bochum. Allà donava classes de filosofia Bernhard Waldenfels, però aleshores jo no el coneixia. El vaig descobrir per casualitat, perquè la professora amb la que anava a estudiar, Käte Mayer-Drawe, en veure els meus interessos, em va dir: ‘Vostè ha de conèixer el professor Waldenfels”. I va organitzar un sopar amb ell. La seva influència en el meu pensament és enorme. Crec que Waldenfels és el millor filòsof alemany viu. Per desgràcia és encara un desconegut a casa nostra. A dia d’avui diria que Duch i Waldenfels han estat els meu dos grans mestres.

Als teus llibres exposes una filosofia de la finitud i de la compassió. Com podríem definir-la breument? És una filosofia contrària a la metafísica, que parteix de l’ésser humà que neix, gaudeix, pateix i mor, de les relacions concretes, històriques i corpòries. Intento pensar el món i la vida des de la finitud, la contingència. Això hi ha autors que ja ho han fet, però no han desenvolupat una ètica des d’aquí. Em vaig passar vuit anys pensant-la, i finalment la vaig concretar en el meu llibre Ética de la compasión (2010).

Ética de la compasión
(Ed. Herder)
Sempre exposes que cal un respecte als clàssics, com Plató o Descartes, malgrat que els critiques en la teva obra. Podem dir que has evolucionat des d’un pensament metafísic a una antimetafísica trascendent o diguem-ne ètica? No crec que hagi evolucionat des d’un pensament metafísic, perquè no crec que, en sentit estricte, hagi estat mai un metafísic. Però el respecte, o la ‘pregària’, és un altre cosa. Tinc molt respecte pels grans pensadors metafísics (Plató, Agustí, Descartes, Kant, Hegel...) però el meu posicionament és un altre. Jo penso la vida i l’ètica des de Sòfocles, Shakespeare, Dostoievski, Nietzsche, o Kafka, entre d’altres... penso l’ètica des de la compassió, des de la resposta al sofriment de l’altre.

A Ética de la compasión cites un fragment antològic de H. Arendt on s’exposa la necessitat de que la pedagogia sigui alhora una tasca conservadora i alhora renovadora, que formi ciutadans crítics, però no revolucionaris. Comptant que vas partir de l’estudi de l’Holocaust quina opinió tens del món actual, el veus més a prop del Gulag o d’Auschwitz o de 1984 d’Orwell? No crec que la lògica concentracionària estigui tan lluny de 1984. Més aviat diria que aquesta distòpia d’Orwell és la conseqüència d’aquesta lògica. La tecnologia, en el sentit de sistema tecnològic, seria l’expressió actual d’una lògica de la crueltat que no hem abandonat.

A Lógica de la crueldad (Ed. Herder) exposes que la moral no només és un sistema normatiu per crear mala consciència sinó sobretot per crear “bona consciència”, fet que critíques abastament. Com vas arribar a aquest raonament tant evident quan és exposat i en canvi que passa tan subtilment desapercebut? Diria que va ser sobretot estudiant els relats dels supervivents dels camps nazis. M’interessa sobretot la lògica nazi, que encara resulta, per desgràcia, vigent. Segons aquesta lògica, del que es tracta és de categoritzar els cossos per poder tranquil·litzar les consciències en el moment de l’extermini. Les morals no només ens diuen què hem de fer (deontologia) sinó també què o qui som (ontologia). Primer ens categoritzen i després normativitzen. Les morals, en el seu sentit modern, operen categorialment. La lògica nazi és l’expressió més perversa i cruel d’això.

Filosofia de
la finitud
(Ed. Herder)
Al llibre Filosofía de la finitud (Ed. Herder) dius a la introducció que ets amic de la nota, l’apunt, el diari, l’aforisme i tot allò que podríem considerar fragmentari enfront de la voluntat de sistema d’altres filòsofs. Malgrat això tens un llibre en procés (Crítica del perdón) que sembla culminar aquesta “magna” obra de quatre llibres on es descriu tota una Weltanschauung, una cosmovisió pròpia. Quan té previst veure la llum? Quan el 2014 vaig acabar Lógica de la crueldad vaig pensar que calia escriure un quart volum sobre un tema que feia anys que em preocupava molt: el perdó. Ara, gairebé tres anys després, no sé si seré capaç de fer-ho. He escrit alguns fragments filosòfics sobre aquesta temàtica recollits a La lectura com a pregària i La prosa de la vida, però no sé si podré algun dia escriure la Crítica del perdón. Potser finalment la tetralogia quedarà en una trilogia...

Vas dir a la televisió que el contrari de la llum no és la foscor sinó l’ombra. La teva obra és, parafrasejant Jun'ichirō Tanizaki, un elogi de l’ombra? Què és l’ombra per Joan-Carles Mèlich? L’ombra és la metàfora de la vida humana. L’ombra és l’ambigüitat, és el contrari de la metafísica, és a dir, el contrari de les idees clares i distintes de les que parla Descartes... Com diu Shakespeare, al final de Macbeth: “La vida és una ombra que camina...” Aquest monòleg, que recupero i comento a La prosa de la vida, és meravellós.

La teva proposta filosòfica es fonamenta en la literatura i la música com a experiències que obren la persona a una dimensió de reflexió, a banda d’estètica. Com podria això tenir més cabuda en la pedagogia actual? No n’estic segur. Potser no pensant l’educació en clau ‘competencial’. En l’educació actual hi cal més lectura pausada, més clàssics, més diàleg, sense pensar en finalitats, utilitat o competències...

Si haguessis d’escollir cinc filòsofs o escriptors amb qui compartir una xerrada quins triaries? És una pregunta molt difícil. Potser Plató, és clar, també Shakespeare, Descartes, Kant, Nietzsche... i, si puc afegir-ne un més, Dostoievski.

F. Nietzsche, autor de La genealogia de la moral
De quins autors et consideres més deutor o que t’hagin influït més? Per mi Nietzsche sempre ha estat el meu filòsof de capçalera, en concret La genealogia de la moral. Però també vull destacar Freud (sobretot El malestar en la cultura) i Kafka (La transformació, El castell i El procés). Hi ha algunes obres cabdals per mi. És el cas de Sobre el fonament de l’ètica de Schopenhauer, d’Ésser i temps de Heidegger, del Tractatus de Wittgenstein, Els morts de James Joyce, les Elegies de Duino de Rilke, i també, naturalment, de El temps i l’altre i Totalitat i infinit  d'Emmanuel Levinas. Dels antics penso sobretot en les tragèdies de Sòfocles (Èdip rei, Antígona i Electra) i de Shakespeare (especialment Macbeth). El Discurs del mètode de Descartes ha estat un referent d’escriptura filosòfica. Sempre dic que voldria escriure filosofia com ho fa Descartes.

Acabes l’assaig Filosofía de la finitud afirmant que som els fills de Cronos, i per tant corporis i finits. Per als afeccionats com jo a l’astrologia és familiar aquesta figura, ja que Saturn és limitació, corporeïtat, i alhora aprenentatge.  Argumentes que el plaer és una manera de desafiar el temps, la voracitat de Cronos, i que l’acte d’amor és un desafiament a aquesta finitud. Els plaers corporal i els de l’intel·lecte valen igual? Per mi no són dos plaers diferents. La ment és el gran òrgan sexual humà, i el gran plaer és la sexualitat ‘mental’, que és, òbviament, corpòria. Una sexualitat no mental no m’interessa.

Escrius amb tinta de color i a mà. És per romanticisme o realment creus que l’escriptor ha d’escriure a mà per donar-ho tot honestament al lector? Com passes després aquesta obra manuscrita, amb notes a peu de pàgina a format informàtic? O bé és una tasca de la qual s’encarrega l’editorial? Els meus llibres sempre els escric a mà, en quaderns i amb ploma (i tinta de color violeta). Necessito viure corpòriament l’escriptura, sentir l’olor del tinter i del paper del quadern. Només escric directament a l’ordinador els articles i alguna entrevista (com aquesta). Quan ja he escrit el text a mà el passo a l’ordinador, i segueixo fent esmenes i corregint. Corregeixo molt, moltíssim, de forma gairebé obsessiva. Però sobretot em porta molt temps ‘pensar’ el text. Per això escric amb quaderns. Normalment acostumo a portar algun quadern a la cartera. No sé mai quan apareixerà alguna idea interessant.


Moltes gràcies al Joan-Carles per la seva amabilitat i esperem que el 2017 es gesti alguna obra més!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada